PODEM, de camí al no-res

Profundament decebuts una sèries d’afiliats a PODEM estem presenciant com el partit està agafant una deriva estranya i a poc a poc la idea original, aquella que va nàixer ara fa un any es dissipa en un mar d’indefinicions i explicacions insubstancials que res tenen a veure amb el projecte inicial.

Considerem que el projecte nascut del document “Moure fitxa” és hui plenament vàlid malgrat els interessos d’alguns per fer desaparèixer tot aquell bagatge ideològic que portà a PODEM a obtenir cinc eurodiputats.

Hui encara se juga a tot el món una lluita aferrissada entre el Gran Capital i els interessos de les classes treballadores. Hui més que mai necessitem saber qui està al nostre costat i qui ens ha estat espoliant d’una manera salvatge aquests darrers anys. Per a saber açò necessitem una ideologia i un programa.

Un programa que teníem per a rescatar persones i no bancs, que entenia que allò públic era prioritari sobre qualsevol interés privat. Una ideologia, i subratllem la paraula ideologia, que volia donar el poder a les classes populars front el mercantilisme d’especuladors i grans companyies.

Una ideologia que suposava la defensa inequívoca de tots els drets humans, des de l’emancipació nacional fins els drets lingüístics de les llengües minoritzades i arraconades per la política centralista del règim del 78 que encara hui en dia és plenament vigent al nostre estat.

A l’estat espanyol hi ha nacions que veren en aquell programa europeu de PODEM un glop d’aire fresc per poder respirar en l’atmosfera asfixiant que suposa l’estat centralista, una esperança dins el ranci ambient de la política espanyola.

Profundament decebuts estem observant que des de la Secretaria General del partit s’està portant una tasca de desmantellament de tot allò que recorde al projecte inicial, ara ja no cal ideologies, ens aconsellen. Ara, segurament donarà igual les persones o les grans multinacionals, ja tot dóna igual. Si no sabem si som d’esquerres o de dretes, ja és indiferent el respecte als drets humans, ja tot és el mateix. I així les multinacionals que només els interessa el negoci fàcil i ràpid tindran tants drets com els habitants de les zones que ells espolien, contaminen, degraden i arrasen al nostre territori.

Ja els cercles no tenen cap atribució, la joia del partit, l’agrupació assembleària inicial de tots els simpatitzants, ara no té més funcions que una tertúlia d’amics per comentar les impressions diàries de la política al teu poble.

Ara, en canvi, es planteja un criptoprograma de difícil comprensió, uns conceptes hermètics impossibles de desxifrar com és “trencar el cadenat del 78” o “procés constituent nacional” o “rescatar la democràcia”. Raonaments buscats ex professo per fer impossible a la gent l’anàlisi del moment. Quan les coses són molt més senzilles: volem acabar amb la política neoliberal de l’austeritat per als pobles i enriquiment desaforat per a la casta privilegiada imperant. Volem alliberar pobles i persones. Volem que paguen els que més tenen i que s’empresone als delinqüents que han portat el país a la ruïna. Volem acabar amb les retallades i que es revertisca al sistema públic tot allò privatitzat.

Sense ideologia la salut, l’habitatge i l’educació seran el gran negoci de les empreses privades que podran fer negoci amb els nostres impostos perquè ja no importa si som de dretes o d’esquerres, si estem damunt o davall, si som els que paguem o som els que obeïm, si els diners nostres són per a serveis públics o per a negocis privats.

Profundament abatuts estem presenciant com en PODEM tots som iguals, però hi ha alguns que són més iguals que els altres, són els elegits per la direcció per portar a terme aquest procés de desballestament, aquesta desprogramació, són les llistes “És clar que podem”, un selecte grup de persones que agafen la responsabilitat de fer programes inodors, incolors i insípids per complir el manament suprem d’assolir la indefinició com a nou lema del partit. Però en resposta a aquestes llistes sense ànima, la resta de les presentades al PV són tant o més descolorides que l'oficial.

Uns programes que obliden al País Valencià i quin model de país volem per eixir de la crisi, quin model d’educació necessitem a les nostres escoles, què hem de fer amb el deute il·legítim que ens han clavat la Generalitat Valenciana, i quina serà la política de PODEM si arriben a guanyar: Pactaran amb la casta? Tornaran els projectes faraònics? Tornarem a recuperar els hospitals privatitzats? Tot açò s’oblida i ara no passem del “Arreglarem les injustícies o Resoldrem totes les nostres necessitats” ...però com? Un mistreri ...no se sap.

Tot açò unit a la inoperància de la comissió de garanties que permet actuacions de dubtosa legalitat o moralitat com ara la de determinats membres de PODEM quan manifesten idees xenòfobes o racistes, tot açò ha fet que dissortadament un grup d’afiliats a PODEM ens hàgem vist en la disjuntiva moral d’abandonar el partit, profundament cansats.

I després d’haver debatut, expressat i manifestat en nombroses ocasions i llocs les nostres discrepàncies, després d’haver presentat documents alternatius que mantenien viva la idea originària del partit i després d’haver observat la total indiferència de la direcció o fins i tot el menyspreu d’alguns companys.

Profundament cansats estem veient que les nostres tesis no tenen cabuda en aquesta mescla inconnexa d’ocurrències amb les quals la Secretaria General ha substituït l’ideari inicial de PODEM. I el que és pitjor, no es veu enlloc cap reflexió per part de la militància, que somriu encisada l’oratòria del líder i mira cap a l’altre costat en comptes d’analitzar fredament i seriosa cap on va PODEM.

Quan torne al partit aquella idea central de voler empoderar de nou al poble treballador front els cacics i oligarques que ens han dut a aquesta ruïna, possiblement tornarem a ser al costat.

Potser quan es vulga desempolsegar la idea original que va començar PODEM ja s’haurà perdut aquesta empenta actual que estem vivint i que no s’aprofitarà perquè el camí que s’ha agafat, al nostre parer, és incert i de dubtosa utilitat. És un camí al no-res.

Tant de bo si ens trobem al final del camí.

TREBALL O DIGNITAT?

 Algunes declaracions d'afiliats a PODEMOS que estic presenciant darrerament, — bocabadat, tot s'ha de dir — , sobre quins drets són més importants en la vida, m'estan posant nerviós, què voleu que vos diga? I no puc deixar de comentar que açò em sembla un error immens, per no dir una altra cosa.

Cada cop que jo veig o sent o llig que algú vol prioritzar drets humans i posar-los en una llista i discutir-los, a mi em vénen al cap les imatges més horroroses que ha creat la humanitat al segle XX.

Parle dels camps d'extermini nazis, — perdoneu-me la cruesa — però la hipèrbole té sentit perquè en aquells llocs es donava un cas vergonyós que apareix cada vegada que la condició humana, que és feble, té problemes per a veure el problema en la seua totalitat i es dedica a mirar-se el melic, en comptes d'alçar la vista i mirar més enllà.

En aquella època hi havia guardians jueus que vigilaven els seus propis germans i a canvi els nazis els permetien mantenir-se vius. La justificació era evident, si un jueu sobreviu és una victòria i si eixe jueu sóc jo, millor que millor, encara que haja de ser col·laborador dels criminals.

— El que importa és viure, la vida és primer que res, faré el possible per sobreviure. Un jueu viu és una víctima menys.

Sí però a costa de treballar per a l'enemic? I a canvi de ser còmplice de l'extermini del teu poble?

I és que en aquells moments, com ara, — torne a dir que la comparació és exagerada, per això la pose — hi havia gent que es creia que la dignitat humana es podia compartimentar, la llibertat es podia dividir i la vergonya tenia prioritats.

Cap d'aquells jueus que col·laboraren amb els nazis va sobreviure molt de temps, varen ser víctimes de la seua pròpia ignomínia, al poc de temps.

No es pot viure amb la dignitat partida, la condició humana és una i indivisible, no hi ha llibertats prioritàries ni uns drets són més importants que uns altres pel simple fet que vaja la vida en joc, la casa, la feina, etc.

Actituds com aquestes són pròpies de consciències esclavistes, que no creuen que ells siguen mereixedors de la llibertat que els amos, els poderosos, els govern de torn... els neguen.

Què hi ha més important que la vida? Res. Per tant podem denunciar companys nostres perquè així nosaltres ens mantindrem vius... o ens donaran un tros de pa els nostres presoners, o un got d'aigua, o ens deixaran de pegar amb el fuet, o ens deixaran mirar per la finestra...

Hui en dia què estem disposats a fer per mantenir el treball, o la casa? A qui hem de denunciar? A què hem de renunciar?

Sembla com si el geni de la llàntia màgica només ens concedira dos desitjos:

— Vosté què vol, treball o dignitat?

Si algú renuncia a la dignitat, ja li ho puc assegurar, no treballarà de res, ni d'esclau. I la dignitat comença amb coses tan elementals com la llengua, veges quina cosa, la llengua, eixe és el problema, però ho sent, la dignitat no admet particions.

— Quina part de la seua personalitat vol abandonar?

Hui serà la llengua, demà serà la llibertat de pensar, despús-demà serà el problema de la identitat, al final, a base de renunciar, tot per mantenir la casa o el treball, renunciarem a la personalitat i aleshores de què treballarem? En què pot treballar un fantasma?

Carta als reis Presidents Mags.

Senyors presidents, s'acosta l'hora de fer el recompte anual i enguany no es pot dir que jo haja fet bondat però comparat amb la resta del món, més que dolent, jo he sigut ingenu i com que la ingenuïtat és una característica dels xiquets, com a tal em considere i per tant tinc dret a demanar-vos tres regals. Però com ja he dit abans soc molt bon xiquet i no vull res per a mi, tot us ho demane per a la resta de món, és que no tinc remei, ja ho sé. Per tant ací ve la meua petició multitudinària.

-Vull una trituradora de paper per a cada seu del PP, però de les que s'enganxen, perquè els hem d'agafar amb els papers intactes. I unes sabatilles esportives, de mala marca, de les que es trenquen en girar el primer cantó, ells les volen per eixir corrent en quan toque la campana, però no volem que vagen molt lluny. Ah, i una cosa més, un joc del Monopoly... perquè les vesprades a Picassent seran llargues i avorrides per a aquesta gent.

-També podríeu dur una calculadora nova i ben potent per a l'alcalde de Cullera, per al que se'n va, perquè no li ixen els comptes i quan no li quadren els números, senzillament ens puja els impostos i per al nou alcalde, una més potent per quadrar el pressupost l'any que ve.

-Volem una TV valenciana nova per a tots nosaltres però sense trampes, que siga nova... nova! I una memòria més potent per a tots els que callaren quan ens tancaren la TV3, no digueren res i poc després eixiren al carrer a demanar solidaritat.

-Per a PODEM, unes bones cordes per a lligar bé l'equipatge programàtic perquè a poc a poc anem perdent maletes pel camí. Si seguim així l'any que ve podríem ser el PSOE.2

-Per a tots els partits que no fan primàries els podíeu dur un paquet de democràcia i el llibre “Votar no és cosa de pobres” que ho proven i de segur que els agradarà.

-Per als privilegiats que han viscut fins ara dels diners públics, kilos i kilos de til·la perquè puguen dormir per la nit que ja sabem que estan passant-ho malament, els nervis, ja se sap.

-Per al PSOE, un programa, perquè cada dia s'assemblen més al PP. Es veu que en l'últim canvi de mobles perderen els papers i encara no els han trobat. Tampoc han posat recompensa per a qui els trobe, es veu que no els necessiten, però vosaltres els porteu un bon programa, per si de cas...

-Per a Esquerra Unida, una brúixola, o millor un GPS, amb el mapa del País, és clar.

-Per a Compromís, un parlament a l'estil xinés, amb 3.000 diputats, perquè tots hi càpiguen i es deixen de baralles, definitivament.

-Per a Rajoy vull un sou base. Que passe els seus darrers anys amb 700€ al mes.

-Per a Pablo Iglesias un bitllet de tren perquè es passege per l'estat espanyol i veja quants colors hi ha a PODEM. No tot el món és morat, també està el lila i el violeta.

-I per a mi, que tinc remeis per a tothom, una dosi de realisme, perquè Consells per a tots me'n sobren però per a mi no en trobe.

DECLARACIÓ DE L’EQUIP CONSTRUINT PAÍS:

PODEM CONSTRUIR EL PAÍS VALENCIÀ!

Des de l’equip CONSTRUINT PAÍS, integrat per activistes de PODEM amb sensibilitat nacionalista i motivats per la defensa de la nostra llegua, varietat del català que ací coneixem amb el nom de valencià, i pel desenvolupament social, lliure i sobirà del nostre país, com nació germana de la resta de territoris de parla catalana, seguint els passos de Joan Fuster, Raimon, Ovidi Montllor, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés o els posicionaments de l'estatut d'Elx (1975), volem fer una crida a tots els membres de la formació al País Valencià per tal de construir, en comú, un partit clarament compromés amb els drets del nostre poble. Considerem que estem vivint uns moments de vital importància que exigeixen posicionaments polítics clars i coherents. No podem defugir la responsabilitat històrica d’armar unes línies bàsiques del que serà el futur de PODEM al nostre país des d’una perspectiva inequívocament autocentrada, sense sucursalismes de cap tipus, perquè entenem que la necessària coordinació estatal que ha de ser inequívocament confederal, ha de garantir el funcionament autònom de Podem per a definir la seua política al País Valencià, sense ingerències des d'altres instàncies de Podemos. És per això que, davant les crítiques, quasi sempre interessades, d'una part de la societat que ens acusa d'indefinició, volem deixar ben clares quines són al nostre parer les qüestions irrenunciables que haurien d’aparèixer als propers documents polítics que s'aprovaran el mes de Febrer en la constitució nacional de PODEM al País Valencià:

1.-Necessitem una anàlisi seriosa dels antecedents històrics que ens han portat fins ací. Aquesta anàlisi ha de traure a la llum una evidència: que som una nació que, “por justo derecho de conquista”, va perdre els furs de què havia gaudit des del segle XIII. Una nació condemnada a la subalternitat en un estat centralista i imperialista construït a major glòria de Castella, que agreujà la seua precària situació guerra rere guerra, sobretot després del triomf del franquisme. I encara més: a la mort del dictador, amb aquesta farsa anomenada Transició, els valencians perdérem l’oportunitat històrica d’una renaixença col·lectiva lligada a la democratització de la nostra societat i al benestar de les nostres classes populars. Els successius governs d'UCD, PSOE i PP no han fet més que agreujar aquesta situació.

2.-Cap ruptura amb el Règim del 78 i amb l’Estatutisme del 82 serà creïble si no combatem d’una manera contundent la seua cultura política: la Cultura de la Transició i el seu llenguatge. En aquest sentit, l’equip CONSTRUINT PAÍS considera que no hi ha altra denominació més que “PAÍS VALENCIÀ”, perquè entenem que és la més coherent, tant des d´un punt de vista històric com ideològic, amb els principis de ruptura democràtica que inspiren PODEM: la “Comunitat Valenciana” és el projecte de no-País (no-projecte de País) de la casta valenciana i espanyola que ens ha dut a la desastrosa situació en què ens trobem. En la mateixa línia, la defensa de la democràcia i dels drets humans és incompatible amb la ideologia irracional, xenòfoba, reaccionària i feixista de l’anticatalanisme.

3.-El País Valencià ha de ser tractat, tant pels seus ciutadans com pels de la resta de l’Estat espanyol, com un subjecte polític sobirà amb una personalitat pròpia, que té el dret inalienable a decidir sobre els seus assumptes i sobre quin és el tipus de relació que vol mantenir amb la resta de pobles de l’Estat. Diem això perquè els valencians i les valencianes no podrem construir mai una eixida justa a la crisi, amatent als drets de les majories socials valencianes, si no trenquem amb el tracte colonial que patim per part del govern central i reivindiquem la sobirania fiscal. La necessària denúncia de les

polítiques neoliberals no és suficient: cal que atenguem també a les peculiaritats valencianes de la crisi econòmica. En aquest sentit, mesures com el concert econòmic o la creació d’una banca pública valenciana són imprescindibles per tal de construir un altre model econòmic i social sostenible i al servei del benestar de tots i totes les valencianes.

4.-El País Valencià té una personalitat pròpia des d’un punt de vista polític, lingüístic i cultural. De les dues llengües majoritàries existents a la nostra societat, és evident que una ocupa una posició dominant i l’altra una de creixent subalternitat. Aquesta situació és producte d’un llarg procés històric de substitució lingüística que té una clara lògica política al darrere: la construcció d’un Estat espanyol de caràcter clarament monolingüe i monocultural. L’ús hegemònic d’una o altra llengua no és, per tant, el resultat de l’espontaneisme o del caràcter plural de la societat civil valenciana. És per això que la ruptura democràtica que reivindiquem ha de tindre com a conseqüència un clar compromís de les noves institucions públiques valencianes amb la normalització del valencià, compromís que no té per què estar renyit amb la pluralitat. Els drets lingüístics i culturals formen part també dels drets humans. Per això, exigim que es prenguen les mesures disciplinàries pertinents (inclosa l’expulsió) amb totes aquelles persones participants en PODEM que manifesten actituds supremacistes contràries als drets dels i de les valencianoparlants.

Per tots els motius més amunt exposats, entenem que PODEM, al País Valencià, ha de constituir un dels principals impulsors d’un vertader PROCÉS CONSTITUENT VALENCIÀ. Un procés constituent que, a partir d’una síntesi virtuosa entre el llegat del valencianisme polític i cultural i les aportacions dels nous moviments socials (el 15M, la Primavera Valenciana, les PAH, els moviments de recuperació de la memòria històrica, les diverses plataformes en defensa dels serveis públics i dels drets socials, la Plataforma pel Dret a Decidir…), siga capaç de soterrar definitivament la caduca “Comunitat Valenciana” i construir d’una vegada el PAÍS VALENCIÀ: això és, un projecte de societat per als valencians i les valencianes on la democràcia, la justícia social i els drets humans (tots els drets humans: també els lingüístics, culturals i nacionals) siguen els valors habituals que regesquen la nostra convivència.

Perquè, juntes i junts, podem construir el País Valencià!

S’han tornat bojos els déus?

No, senzillament som nosaltres els humans que no els entenem.

Només els déus en la seua infinita saviesa són capaços d’anar més enllà del bé i del mal, nosaltres pel contrari, errem molt sovint i si ens posem a pensar el per què de les coses no ho encertem la meitat de les vegades. Què hi farem? Així som els humans.

L’any del senyor de 1998, el líder espiritual d’Occident, J.M. Aznar repartia “generositat” a tort i a dret, un do diví que ell no tenia por de regalar al Moviment d’Alliberament Basc, —vaja, l’ETA de tota la vida per a la resta d’humans— i es mostrà magnànim perquè eixa és una característica dels déus. Amic de Muamar el Gadafi, de Teodoro Obiang i d’ Hugo Chàvez, no tenia por de contaminar-se perquè ell era així, proper, humà, amic dels seus amics... immune, càlid, sincer...

Però han passat els anys, ja no és a la primera fila, i se nota. Per això una munió d’esgarramantes, vulgarment, rojos, comunistes, separatistes i maçons ho han envaït tot i tot ho han empastifat i damunt s’han fet amics entre ells.

Abans l’Univers tenia sentit, ara cadascú va per on vol, ja no es respecta res, ja no es creu en els majors. Allà dalt: bondat, generositat, honestedat, homes preclars... el Cosmos, l’Olimp.

Ací a la Terra, ignorants, miserables descreguts, proetarres i bolivarians, o siga, el caos. No tenim remei.

Afortunadament TeleMadrid coneix la missió que té encomanada a la Terra.

http://www.eldiario.es/lacrispacion/Podemos-ETA-Telemadrid_6_332876724.html

Gramàtica de la misèria*

Ja quasi és Nadal. Encara que a certes botigues començà a mitjan octubre, i prompte es declararà l'estat de felicitat permanent. I per obligació ens hem de comprar un somriure per penjar-nos a la cara. D'això estaran els comerços plens, no patiu, al contrari, ens haurem de treure de damunt una legió de venedors que com a mosquits pul·lulen en les tòrrides nits d'estiu però ara amb gorret roig i borla blanca. Tots a la caça del ciutadà per fer-lo feliç. I si tu no ten ganes ells et convenceran.

Aquesta societat tan magnífica que t'han construït, s'encarregarà de subministrar-te la teua dosi anual i la felicitat que abans era lliure ara te l'oferiran en pràctics i còmodes packs individuals.

— Higiènicament envasada perquè vosté se l'emporte al camp quan vaja d'excursió.

— La felicitat light, perquè cal tenir cura de la línia.

— La il·lusió sense greix, amb omega 3 i amb sabor a fruites del bosc.

— L'alegria a preus econòmics, en còmodes terminis. Compre-la hui i pague demà i si no la pot pagar li llevarem la casa i tan feliços.

— La felicitat purificada, homogeneïtzada i sense eixos molestos components que hi solen pul·lular: rojos, ecologistes, vegetarians, proetarres i bolivarians, (compte amb aquesta darrera plaga, dificilíssima d'eradicar) Però confien en nosaltres, que li ho netejarem tot. La nostra alegria és de confiança.

— Compre el nostre benestar! Rebutge imitacions!

Però s'acosta Nadal i això exigeix mesures contundents, t'ompliran ta casa amb la felicitat embolicada amb papers de colors. És Nadal, vosté oblide-ho tot que és temps de joia.

“Es para mi un motivo de honda satisfacción... la reina y yo en estas fiestas tan entrañables...”

Aleshores apareixerà el teu cunyat, que s'ha preparat adientment, per a la nit de Nadal, una dissertació on t'explicarà per què PODEMOS convé que guanye les properes legislatives i ho lligarà tot a partir de la quarta copa de vi i et comentarà que sap de fonts ben informades el que farà la Merkel quan guanye “el coleta”. Perquè els de PODEMOS volen declarar tots els bancs públics i que el dia 2 de gener obriran les portes i ens lligaran els gossos amb llonganisses. I tots menjarem perdius, caçades al coto del senyor marqués, al qual posaran a treballar de jardiner per a l'ajuntament amb un llegonet i ras-ras anirà birbant les males herbes.

I a les escoles els xiquets tindran un aprovat general. I tots serem guapos i l'any que ve en comptes d'engreixar els dos kilos que tots els nadals es posen al damunt, ara els perdrem quasi sense adonar-se'n.

És Nadal, la tv parlarà de com de bonic és el món i els locutors es deixaran coleta i ens comprarem la roba en Alcampo.

I els titos, els porquets, les gambes i els escamarlans somriuran feliços perquè aquestos pelacanyes de PODEMOS, com som pobres, no mengem marisc ni carn ni peix i tots els animals es salvaran i cantaran alegres per un any més de vida, uns a la granja i uns altres al fons de la mar.

I amb la paga extraordinària... ai redéu que enguany no hi ha paga extraordinària, que l'amo porta sis mesos sense pagar-nos...

És Nadal, la felicitat és omplir el rebost, felicitar els companys... i escoltar el president que ens garantirà un any més de neveres buides, pau i tranquil·litat i comptes bancaris deprimits, de cues en les oficines del paro... “si eso, ya le llamamos...” diexe el curriculum perquè és Nadal i l'any que ve, vorem”.

Però aneu amb compte, que una indigestió de felicitat us pot dur a l'hospital comarcal i no està la sanitat per a alegries... ni l'educació, ni els serveis socials...

Ja és Nadal, felicitat al carrer de Colon de València: “Estos de podemos no se gastan un duro!”

Felicitat a les seus del PP, tots fent les maletes, maletes de Vuitton! és clar.

Quin enfit d'alegria!

Els xiquets demanaran els regals als tres Presidents Mags de la República d'Orient. I els venedors d'eufòria al desembre faran l'agost.

Felicitats a les presons on els condemnats del PPSOE juguen al parxís i entre ells es roben les fitxes i... Fabra? Que ha tornat ha guanyar la grossa de Nadal! Quina sort i això que ja era a la presó!

Felicitats però menys, a la mar, per als que s'hi juguen la vida travessant-la amb una llanxa de joguet i per als joves que se'n van a l'estranger i per a tants que no s'han llegit el prospecte d'aquest producte...

Felicitats per als que han trobat una feina de merda amb un jornal de misèria i amb un horari d'esclau i damunt l'amo et dirà que vages diumenge a fer huit hores extra que et pagarà amb dos dies de vacances al febrer.

Els inspectors del ministeri de benestar i alegria ja han eixit per revisar casa a casa.

És Nadal. Glòria a l'euro en les altures i en la terra pau als amos de bona voluntat.

*(En record de Gianni Rodari, mestre, escriptor i comunista, o siga, tres voltes culpable)

Anem fent-nos vells.

La qual cosa no tindria cap inconvenient, és llei natural, res a dir, però el que algú m'ha d'explicar és per què la vida ens obliga a repetir coses que no volem, com al mite de Sísif que empeny una pedra per un camí costerut i no acaba mai, açò tampoc no acaba mai. El mite grec era culpable i s'ho mereixia, jo, crec que no. Però bé, quin és eixe càstig que es repeteix cada cert nombre d'anys? És la xacra de la corrupció però no us vull dir res que ja esteu farts d'escoltar. Si sou tan amables a continuació llegiu la lletra de Celaya, un text magistral que allà pels anys 80 era el nostre poeta de capçalera. És fàcil d'entendre.

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, (lavándose ) llenándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta (mancharse) forrarse.

Però el que no s'entén és que tot i ser profètica, Paco Ibàñez canvia dues paraules i parla de "llenándose las manos... hasta forrarse" o és ironia de la fina?

Eixe és el nostre calvari que periòdicament es repeteix la cançó, que açò no acaba, que d'ací uns anys, si no posem remei, seguirem parlant de lladres amb aquestes lletres, lla-dres!

Què hem fet per merèixer aquest càstig? Comence a veure-ho clar, no hem fet res, eixe és el problema, si no fem res, ells ho faran tot.

Fins ací, tot molt bé, ara comença el pitjor, açò que ve a continuació és inquietant. Un altre músic que feia furor fa anys era Miguel Ríos, passem a analitzar la lletra de la seua cançó "Nueva Ola"

Cuando nadie cree en nada
siempre surge una cara
que nos trata de aliviar.

Y esta cara no está en vano
porque tiene una mano
para poner y quitar.

Y así el círculo se cierra
y la gente ni se entera

de lo que ha ocurrido ya.

Que una mano luminosa
de neón de color rosa
se ha acercado la ciudad.

Y por las calles, las aceras,
los tejados y las cuevas
el neón de color rosa
se hace cargo de las cosas.

M. Ríos, profètic, parlava de "color rosa", s'equivocava de color, és comprensible. I sobre la teoria que parla de l'interés que té PI en controlar les municipals de les grans ciutats... una broma!